Dadaab

Dadaab és un documental sobre el camp de refugiats més gran del món, situat a Kènia.

Amb gairebé 500.000 habitants, el camp de refugiats de Dadaab, a Kènia, està considerat el més gran del món per l’ONU. Creat el 1991 per ACNUR per a acollir als somalis que fugien d’un conflicte llavors incipient, el camp va complir el 2011 vint anys. El documental ‘Dadaab’ dóna a conèixer una de les cares menys conegudes del conflicte de Somàlia a la vegada que explora les dinàmiques personals que es generen a un camp amb tanta història i aborda les contradiccions vitals lògiques a les quals han de fer front diàriament els seus habitants.

El documental va ser emès per primera vegada el juliol de 2012 al programa ‘Una altra mirada’ de Televisió de Catalunya.

 

Pot un refugi convertir-se en una presó? “No podem sortir del camp”, “no podem tornar al nostre país”, “no podem prosperar”. I a la vegada, pot un refugi convertir-se en una pàtria? “Aquí he crescut, estudiat, treballat, he estat pare. Ho considero casa meva”. Aquesta és la contradicció que afronten els habitants del camp de refugiats més gran del món, Dadaab, al nord-est de Kenya, que el 2011 va complir 20 anys.

És el cas de l’Omar, un jove somali que va arribar a Dadaab el 1991, quan va esclatar la guerra a Somàlia i l’ACNUR va crear el camp. Els records de la seva vida anterior queda reduït a unes poques imatges borroses. En aquestes dues dècades, ha entrat a formar part del que s’anomenaria la classe mitja del camp. Així mateix els seus amics Hassan i Mohamed. I tot i així, el seu objectiu aconseguir un dels preciats i escassos visats que els permetran iniciar una nova vida a un altre país. L’Omar ho ha aconseguit i prepara la seva marxa cap a Austràlia.

Mentre ells pensen en marxar, milers de persones arriben cada mes des de Somàlia, on la guerra no s’atura. L’N-0 és una de les àrees on es poden establir els recent arribats i en Mohamed Alí n’exerceix d’amfitrió i líder. Per a ells, el camp significa seguretat però començar una nova vida a Dadaab tampoc és fàcil.

Uns pocs se’n van i molts arriben. Tots ells, “esperant el millor però preparats pel pitjor”.